Reflexions personals

Cal un canvi ja!

Tal i com es troba la situació actual amb respecte a l’ús del valencià: la encara recent tancada dels mitjans de comunicació de la Comunitat Valenciana, la supressió de línies en valencià en diversos centres...  caldria reflexionar i preguntar-se per què està passant. Per què sent un dels idiomes més parlats del món (doncs es troba dins de les 100 llengües més parlades), no es troba a la mateixa situació que altres llengües en països democràtics?

En primer lloc, cal fixar la mirada al cos polític que ens representa, que suposadament ha de resguardar i protegir la nostra llengua, de lluitar per mantindre-la i potenciar-la, perquè la llengua és cultura, és patrimoni. Però, en lloc d’assabentar-se d’aquestos factors, fa desaparèixer el valencià als mitjans de comunicació, als centres educatius i culturals i confecciona un nou model que té la intenció de potenciar el castellà, valencià i l’anglès, sense tindre ni les condicions, ni els mitjans per a fer-ho.

Amb aquest model assegura poder oferir un ensenyament de qualitat de les tres llengües. No obstant, l’aprenentatge efectiu d’una llengua només es podrà aconseguir si aquesta s’empra en un context comunicatiu, es a dir, com a instrument vehicular, immersa en un marc global de coneixement. Si el seu ús es limita a l’entorn de l’aula, la llengua s’estudia com a codi, s’està produint l’ensenyament “de” la llengua i no “en” la llengua. L’objectiu ha de ser augmentar la presència de la llengua minoritzada com a llengua vehicular, de relació i d’ús en tots els àmbits pedagògics, de gestió, de convivència i de relació en el seu entorn. Però, aquesta presència fora de l’escola no és enlloc. Ni en anglès ni en valencià trobem gaire mitjans de comunicació (premsa, televisió, ràdio...), ni tan sols cinema o teatre.

El resultat és un desprestigi i fins i tot el desenvolupament d’una actitud aprensiva contra aquestes llengües. Aprendre valencià i anglès es converteix en una obligació, en un procés mecànic. L’anglès s’acaba aprenent per necessitat, perquè està vinculat al món laboral, als diners i, per tant ,al poder, però pel que fa a l’aprenentatge del valencià, no només suposa una angoixa i una obligació, sinó que n’és una sense sentit. No té una aplicació pràctica als àmbits formals: té una presència nul·la a l’àmbit jurídic i molt escassa a les institucions. A més a més no s’exigeix a l’àmbit laboral i ara ha desaparegut dels mitjans de comunicació. És molt difícil mantindre un prestigi en aquestes condicions i, menys encara si els que l’haurien de defendre la ridiculitzen i premien als que ho fan.

Fins i tot arribem a casos com aquest (trobat a “Vilaweb”, diari digital de Catalunya):

"El conductor que es va negar a parlar en espanyol, condemnat a presó

Divendres 20.09.2013

17:39

Carles Mateu Blay, el conductor d'Almenara (Plana Baixa) que va ser retingut i humiliat durant més tres hores en un control rutinari de la guàrdia civil perquè es va negar a parlar en espanyol, ha estat condemnat a sis mesos de presó per desobediència a l'autoritat i a una retirada del carnet d'un any i a un dia. Mateu havia guanyat el judici en primera instància, resultant-ne absolt, però el fiscal va recórrer la sentència i ara l'Audiència Provincial l'ha revocada i ha acceptat les peticions del fiscal. Per una altra banda, la denúncia que Mateu va presentar contra la guàrdia civil per denúncies falses ha estat finalment arxivada i, per tant, els agents de la guàrdia civil que van retenir-lo no seran jutjats. 'És una situació surrealista; he passat de ser la víctima a ser el delinqüent', ha explicat Mateu a VilaWeb, perplex.

Segons que ha explicat a VilaWeb la defensa de Mateu, la sentència de l'Audiència ha canviat el criteri jurídic i ha considerat que el conflicte lingüístic entre Mateu i els policies, que l'obligaren a parlar en espanyol en el control, formava part d'una estratègia de Mateu per a prolongar el temps abans de fer el control d'alcoholèmia, esdevenint així un delicte penal de desobediència a l'autoritat penat amb presó. El control d'alcoholèmia, per cert, es va fer, amb resultat negatiu.

[...]”

Aquest com tants altres són clars casos de discriminació lingüística que estan patint molts valencians i valencianes.

No podem consentir que la situació continue així, per tant, s’ha de començar a prendre iniciatives, començar projectes, trobades... S’ha de fer del valencià una llengua útil, pràctica i acabar amb el menyspreu que tant s’han preocupat les institucions valencianes de fomentar. Això en part ens correspon a nosaltres els universitaris, que tenim a l’abast coneixements, medis i ferramentes per a començar projectes de difusió de informació en format audiovisual, digital o en paper, organitzant xerrades, conferències... De fet, ja s’escolten projectes dels que s’ha pres iniciativa per part de llicenciats en comunicació audiovisual i d’Educació social com el programa de televisió de Benimaclet “Magacim”, on es pretén donar veu al veïnat del barri en boca del més menuts i en valencià.

Cal pensar a nivell d’usuari, a la universitat, als centres educatius i culturals, xicotetes galeries o espais de comunicació d’alguna mena. Cal canviar ja.

És adequat l’ensenyament del valencià a les escoles actualment?

“Al final dels cicles en que es declara obligatòria la incorporació del valencià a l’ensenyament, i qualsevol que haja estat la llengua habitual en iniciar els estudis, els alumnes han d’estar capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià en igualtat amb el castellà.”

Aquest és un fragment estret de la Llei d'Us i Ensenyament del Valencià: Art. 2n. 16é i 19é. En la actualitat es pot dir que el valencià s’ha incorporat a l’ensenyament públic, però, és cert que l’alumnat està capacitat per a fer un bon ús del valencià? La qüestió que realment cal plantejar és com s’està incorporant el valencià a les aules. Doncs la major part de l’alumnat que entra a les universitats per descomptat no utilitza el valencià correctament, ni de manera escrita ni oral.

Anem doncs a l’arrel del problema, a l’escola primària, on els xiquets i les xiquetes presenten problemes a l’hora d’expressar-se en valencià. En primer lloc, cal tindre en compte que la majoria de centres adopta el PIP, el Programa d’Incorporació Progressiva del valencià, programa a través del qual l’alumnat només entra en contacte amb la llengua a l’àrea de valencià i a una altra. La llengua doncs es treballa de manera aïllada, s’estudia com a codi, quan la llengua realment s’aprèn millor en el moment en que és emprada en un context comunicatiu, com a vehicle de comunicació. Per a una correcta adquisició de la llengua, cal utilitzar-la en una varietat de funcions comunicatives (narrant una història, ordenant o organitzant un discurs, preguntant...) i en diversos contextos. Si no es du a terme tot allò esmentat, el que provoca és l’adopció d’una postura llunyana i en ocasions negativa front al valencià.

Per aquestes raons i donada la situació en que es troba el valencià a la nostra comunitat (una llengua minoritzada i menyspreada per la classe dirigent) és adequat potenciar la posada en pràctica dels programes d’immersió PIL i d’ensenyament en valencià PEV (programes plurilingües d’ensenyament en valencià).

Aquestos programes busquen augmentar la presència de la llengua minoritzada com a llengua vehicular, de relació i d’ús en tots els àmbits pedagògics, de gestió, de convivència i de relació en el seu entorn. L’alumnat rep l’ensenyament en valencià i es comença a impartir àrees en la llengua dominant (distintes a l’àrea pròpia de la llengua) a partir del tercer cicle. A més a més, s’amplien espais de comunicació en valencià, ja que, tant el personal docent com el no docent s’adrecen a l’alumnat en valencià. Doncs és necessari que l’escola compense la mínima presència del valencià en l’activitat social i en els mitjans de comunicació (àmbits on impera l’ús del castellà).

D’aquesta manera, el fet d’augmentar el grau d’ús administratiu i social d’aquesta llengua en l’entorn escolar en serà un factor molt rellevant. Doncs si augmenta l’ús en diversos àmbits, ho farà també el prestigi de la llengua, que conseqüentment incrementarà la motivació en l’alumnat per aprendre i utilitzar la llengua i expressar-se amb ella. Els ajudarà a variar els hàbits lingüístics que tenen, de manera que puguen usar qualsevol de les dues llengües a les que fa referència l’article esmentat al començament.

Així doncs, és responsabilitat del centre fer un estudi del context sociolingüístic del centre per tal de donar una resposta adequada a la situació i aconseguir la normalització plena, que al cap i a la fi és l’objectiu final.

Però...
Com es presenten els continguts a l'aula?
A continuació trobareu  l'anàlisi del manual "Tabalet 5", un llibre de text destinat a l'alumnat que no tenen el valencià com a llengua materna.

	Curs: 5é
	Títol: Tabalet
	Autors/autores: Josep Millo i altres
	Il·lustradors/es: Quim Bou, Agustí Serra i arxiu Bromera
	Editorial: Bromera
	Nom de la col·lecció: Projecte Aventura
	Any i ciutat de la publicació: 2010, Alzira (Valencia)

El tractament dels continguts:

1.            Els apartats de cada UD, estan relacionats entre sí?

Els apartats es troben majoritàriament descontextualitzats. El tema amb el que s’obri la unitat es relaciona amb els exercicis del primer apartat i en ocasions amb els del segon, però la resta apareixen al llibre de manera aïllada. Es proposen activitats que fan referència únicament als blocs amb que es desitja treballar i, de vegades ni tan sols els exercicis d’un mateix apartat estan relacionats entre sí.

2.            Existeix gradualitat en el desenvolupament dels continguts?

No existeix una gradualitat. Pareix que les activitats es troben distribuïdes sense seguir un criteri específic o un ordre lògic. Sembla que la intenció és únicament cobrir el major nombre de continguts del currículum (doncs aquest llibre està dirigit a usuaris no amb uns coneixements mínims de valencià).

3.            Es tracten per igual les quatre habilitats lingüístiques?

Com sol passar, es dedica gran part del llibre a desenvolupar activitats relacionades amb la lectura i l’escriptura, mentre es reserva només un apartat per a l’expressió oral i algunes activitats a l’escolta, que apareixen de forma esporàdica. 

4.            Es treballen diferents tipus de text?

Predominen els textos narratius amb parts de diàleg i els descriptius, els quals s’utilitzen per contestar a una sèrie de preguntes.  Encara que és cert que hi ha una unitat dedicada a la poesia i al còmic, només trobem tres o quatre textos poètics i diàlegs a partir dels quals es treballa. Però el que es més desconcertant és que alguns es treballen a l’apartat d’expressió escrita d’una unitat on no s’ha treballat eixe tipus de text. Tal i com passa amb el text poètic i el diàleg: es proposa produir un poema i un còmic a altres unitat i no a les dedicades a eixe tipus de text.

5.            La gramàtica està relacionada amb el tipus de text treballat?

Encara que als textos narratius i descriptius (que són la majoria) predomina l’ús de temps en passat i en present d’indicatiu respectivament, als apartats que tracten la gramàtica es treballen temps verbals que no es poden trobar al text i, a més a més sense seguir cap ordre definit. No s’estudia la gramàtica de manera contextualitzada, es treballen elements aïllats, als que no se’ls dóna cap funcionalitat, per tant, amb aquests exercicis l’alumnat es dedica a memoritzar paraules sense significat.

6.            La literatura està integrada en alguna de les UDs?

Tretze de les quinze unitats parteixen d’un fragment d’una novel·la juvenil, a les altres dos apareixen textos poètics i el còmic, tant al començament com a l’apartat d’expressió escrita. A més a més, es dedica una unitat al cinema i es treballa el teatre a algunes activitats de l’apartat d’expressió oral.

7.            Es treballen les actituds lingüístiques?

No es treballen actituds lingüístiques. Tot el que es tracta al bloc 1 del currículum que fa referència a l’ús de la llengua no es troba reflectit al llibre en cap dels apartats.

8.         Quin currículum segueix? L'oficial o dóna marges de llibertat?

El llibre es limita a seguir el currículum oficial. Fins i tot, no arriba a cobrir una part significativa d’aquest, doncs hi ha blocs que no queden reflectits en absolut (el primer) i alguns es tracten de manera superficial.

9.         Quina idea o concepte d'ensenyament transmet?

Reflexa el que s’associa a un ensenyament tradicional, es a dir, la presència d’exercicis que fomenten estratègies de reproducció o repetició, que no suposen un repte cognitiu (exercicis de omplir buits, classificar, completar, copiar...). A més a més es disposen o estructuren d’una forma discontinua, sense seguir un ordre específic, la qual cosa transmet la sensació de rebre un ensenyament quebrat, caòtic.

Aleshores, realment podem esperar que l'alumnat siga capaç d'usar el valencià en igualtat amb el castellà?






L’expressió oral a l’aula

Són molt poques les situacions de comunicació a l’escola on es treballe l’expressió oral. L’alumne arriba a secundària amb dificultats molt significatives en les habilitats comunicatives orals, un nombre important d’ells i elles no són capaços d’expressar una idea, encara que el tema del qual parlen els interesse. Hi ha una important barrera que està agreujar aquesta mancança i que converteix la tasca de suplir-la encara més complicada: les noves tecnologies. El mòbil, les xarxes socials, els videojocs fan que a l’únic àmbit on les persones es comunicaven de forma espontània i natural, el temps lliure, es reduisca de manera desorbitada. Açò no només està passant a l’adolescència, doncs ja és possible veure xiquets i xiquetes de 7 i 8 anys amb tablets i mòbils als parcs, a casa, al jardí i fins i tot a l’escola en lloc de jugar junts, parlar, discutir pel joc que s’ha de jugar, interpretar el rol d’un membre de la família o d’un personatge...  ara ja no cal contar-se ni comunicar-se res.

Aleshores, ara més que mai cal treballar aquesta habilitat a classe, fer-los conscients de la importància de l’expressió oral al desenvolupament personal, a la vida quotidiana... en fi, a qualsevol activitat d’interrelació. És la comunicació que permet la interacció entre persones i una millor adaptació a l’entorn que envolta a la persona. Però per a que aquesta siga efectiva, es a dir, per a desenvolupar la competència comunicativa, és necessari no només ser capaç de transmetre i fer entendre un missatge, sinó treballar una sèrie de microhabilitats que fan d’un emissor un comunicador eficaç. La planificació del discurs, estructurar-ho i cohesionar-ho, definir la seua intenció i el llenguatge no verbal (el to, el volum de veu, els gestos, la postura...), tots són elements primordials per tal de comunicar amb eficàcia un missatge.

Per a dur-ho a terme cal fer ús d’estratègies motivadores i estimulants, crear activitats atractives per tal de captar l’atenció de l’alumnat, millorar les seues habilitats i ferramentes i fins i tot ajudar-lo a perdre la por a comunicar-se.

Nosaltres fem precisament una proposta seguint aquesta mateixa línia imaginativa i original per a un alumnat que, amb els estímuls visuals i les atractives propostes de jocs virtuals, cada volta resulta un repte més difícil el fet de captar el seu interès. Volem que no només s’elabore literatura creativa per escrit, sinó també de forma oral. Tornar a el fet d’inventar i crear històries surrealistes (en aquest cas notícies) com als jocs de rol d’abans i que s’està perdent. Proposem una activitat d’expressió oral basada en la improvisació creativa a partir de la unió entre dos elements (un títol d’una faula i un país, un insecte i un menjar del dia...) que junts poden ser el detonant per a que comence una narració absurda i divertida.

Aspectes a treballar a la nostra proposta d'expressió oral

Tipus de comunicació

El tipus de comunicació que es treballa en aquesta proposta és l’autogestionada. Doncs l’activitat oral que es du a terme és un breu reportatge on  cada alumne elaborarà un discurs informatiu per comunicar la notícia creada. Per tant, hi ha un únic emissor, el reporter, el qual és alhora l’autor, el que planifica i gestiona el discurs.

Els receptors seran mers espectadors. No tenen la possibilitat immediata de respondre, només rebran la informació que l’emissor dessitge transmetre, amb no més finalitat que la d’informar.

Microhabilitats de l’expressió oral

Les microhabilitats que es treballen a la nostra proposta són les que atenyen a l’expressió oral

En primer lloc, tractarem la microhabilitat de planificació del discurs. L’alumnat esquematitzarà l’estructura del discurs contemplant tots els aspectes que caracteritzen a una notícia (l’objectivitat, la brevetat, els temes tractats, la proximitat a l’espectador, el interès que ha de despertar) i l’organització de la informació que respon a les sis preguntes: que, a qui, quan, on, com i per què.

Comptant amb el fet de que totes aquestes característiques i elements relacionats amb aquest gènere ja s’han treballat de manera escrita a la primera part de la unitat, l’alumnat ja es trobarà amb eines suficients per a poder realitzar  l’activitat de planificació: estructurar l’esquema on es recollirà tota la informació que després transmetran al discurs.

A les activitats dissenyades també es treballaran les microhabilitats de l’ús dels codis no verbals i el control de la veu. Es realitzaran tallers teatrals per tal de treballar els gestos, els moviments, la mirada, el volum i el to de veu adequat,... per poder després aplicar eixes consignes al discurs.

Per últim, es treballarà la microhabilitat de producció del discurs. Aquesta fa referència a la inclusió de totes les regles gramaticals, d’utilitzar el registre adequat i de considerar l’estructura per poder produir el discurs.

Un recurs efectiu i motivador per a apropar la literatura

 valenciana a l’aula

El conte és la forma de plasmar la sapiència d’un poble o una cultura, de convertir-la en art, de fer d’aquesta un ensenyament inesborrable generació darrere generació. Però, els contes no només tenen aixa finalitat, aquestos són recursos polivalents que han d’estar necessàriament presents a l’aula.

Hi ha infinitat de funcions que se li poden atribuir a aquest recurs doncs, no hi ha res establert al fet de contar un conte. Són elements que, alhora d’apropar la cultura i literatura popular o clàssica, paral·lelament poden suposar una forma de fer arribar missatges amb la intenció d’educar o treballar algun aspecte que tinga algun tipus de repercussió al context de l’aula. A més, es poden incloure elements per a enriquir la història: des d’una poesia, un embarbussament, una endevinalla o, fins i tot, desviar el curs de la història i acabar improvisant una cançó que duga al començament d’una altre conte.

Així doncs, no és possible imaginar millor manera de comunicar, d’expressar i transmetre un missatge o qualsevol informació, que a través d’una narració dramatitzada. La imatge, la paraula, l’entonació ,els gestos... un conte vivenciat o dramatitzat té una quantitat immensa d’estímuls per a provocar emocions i despertar la imaginació. Sense dubte s’activarà la ment, provocarà reaccions d’alguna mena al receptor. Poden ser positives o negatives, per què no, però el que n’és segur és que el missatge arribarà. Doncs, amb aquest recurs els i les alumnes són subjectes actius, són partícips de la història.

A la setmana d’activitats complementàries, Llorenç el contacontes, encara que amb un missatge invertebrat i en ocasions discontinu, va aconseguir captivar-nos, endinsar-nos en la seua història aparentment sense direcció ni missatge definit. Els seus gestos, la seua presència, el seu to amable, càlid i acollidor varen fer d’allò que s’havia proposat transmetre, una història emocionant, simpàtica i dinàmica, plena de recursos i elements lingüístics que enriquien la seua intervenció. L’experiència, les referències a altres històries populars i clàssiques, les interferències d’anècdotes, poemes, cançons, embarbussaments... tot contribuïa d’una manera enigmàtica per a convertir qualsevol objecte o imatge que aparentment podia ser simple, en un element complex i ric, un element que amagava fantàstiques i màgiques històries que podien transportar-nos des d’observar una mera portada d’un conte popular a parlar d’un concepte desconegut propi de la flora valenciana.

Ací es troba la vertadera riquesa, l’aspecte més valuós de l’acció de contar un conte. Aquest comunicador i mestre entregat a la seua professió ens va demostrar que, l’objectiu de contar contes a l’aula ja no és tant donar a conèixer i apropar les històries populars als infants, que també, sinó introduir ensenyaments, conceptes, missatges funcionals a l’aula d’una manera que mai no pot fallar, que ens assegura que els receptors rebran el missatge, però sobre tot ofereix la possibilitat d’apropar la llengua valenciana a l’escola, fer d’aquesta un element captivador, màgic i desitjable per a l’alumnat que escolta.

Doncs, els xiquets i xiquetes, durant aquest tipus d’activitat fan un exercici d’escolta activa, es a dir, que no només reben la informació que s’emet, sinó que s’activa un procés d’interpretació, es formen una opinió sobre allò que s’està contant. L’ambient que crea aquest tipus d’activitat doncs és un en el qual l’alumnat es sent lliure d’expressar les seues inquietuds.

Per tant, aquesta proposta creativa per apropar la literatura a l’aula per descomptat crea una imatge de la llengua molt més atractiva per a l’alumnat. Els la presenta de tal manera que els convida a que participen i intervinguen activament, a que facen ús d’aquesta i, el que és més important, amb gust i interès.

En definitiva, necessàriament s’ha de dedicar un temps lectiu a desenvolupar aquest taller en tota la seua amplitud. Doncs queda demostrat que la riquesa que proporciona posar en pràctica aquesta proposta és immesurable. Són tants els elements i els temes que es poden tractar, és tan gran i oberta la possibilitat d’apropar-se a ell, que els resultats poden ser fascinants, tant per als emissors com per als receptors.