D'ampliació:

1.Drets lingüístics bàsics

1 Llengua oficial

El català és llengua oficial al País Valencià, amb el nom de valencià, d'acord amb l'Estatut d'Autonomia de 2006 i segons que estableix l'article 6 d'aquest ("L'idioma valencià és l'oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l'idioma oficial de l'Estat. Tots tenen dret a conéixer-los i a usar-los i a rebre l'ensenyament de, i en, l'idioma valencià"). Aquesta oficialitat, regulada per l'article 3 de la Constitució espanyola i fixada per l'Estatut d'Autonomia, es desplega amb més precisió en la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d'ús i ensenyament del valencià.

Quin significat té que una llengua siga declarada oficial?

En el marc jurídic espanyol, "és oficial una llengua, independentment de la seua realitat i pes com a fenomen social, quan és reconeguda pels poders públics com a mitjà normal de comunicació entre ells i en relació amb els subjectes privats, amb plena validesa i efectes jurídics". Així ho estableix la sentència 82/1986, de 26 de juny del Tribunal Constitucional.

En altres paraules, que una llengua siga oficial vol dir que és llengua de les administracions i les institucions i que aquestes la tenen com a vehicle normal de comunicació interna, entre elles i d'elles amb els ciutadans.

Com a ciutadans individuals ("subjectes privats"), l'oficialitat implica que podem usar-la davant qualsevol altra persona o entitat i en qualsevol situació sense que se'ns puga denegar la comunicació per raó de la llengua que usem ni se'ns en puga demanar cap traducció. Tot això dins el territori on és oficial i amb independència de l'administració amb què ens relacionem. Això vol dir, amb especial referència a les diverses administracions, que davant de qualsevol d'aquestes, bé siga l'administració local (ajuntaments, consells comarcals, mancomunitats, diputacions), l'autonòmica (conselleries, instituts, centres de salut i hospitals, etc.), l'estatal (ministeris, delegacions ministerials, comissaries, casernes, etc.), la de justícia (tribunals i jutjats), la institucional (universitats, etc.) i fins i tot l'europea (per exemple, l'Oficina de Marques d'Alacant) que estiguen radicades al País Valencià, que podem adreçar-nos-hi en la nostra llengua i que tenim el dret irrefusable de ser atesos també en aquesta.

2 Llengua pròpia

El valencià, a més de ser oficial, és la llengua pròpia del País Valencià, com ho reconeix l'Estatut d'Autonomia en l'article 6.1 ("La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià") i ho reitera la Llei d'ús i ensenyament del valencià (LUEV) en l'article 2.

Ni en l'Estatut ni en la LUEV no s'especifica amb claredat què implica la declaració de "llengua pròpia". De fet, en l'únic lloc on s'hi fa referència (l'article 2 de la LUEV) trobem una reiteració dels efectes que s'atribueixen a l'oficialitat.

Els efectes jurídics de ser llengua pròpia han de ser, per tant, uns altres que els de ser llengua oficial. En aquest sentit, el primer article de la LUEV, que enuncia els principis generals i l'objecte de la Llei, dóna la clau de les implicacions del caràcter de pròpia quan afirma: "La present Llei té per objecte genèric complir i desplegar allò que disposa l'article setè de l'Estatut d'Autonomia quan regula l'ús normal i oficial del valencià a tots els àmbits de la convivència social, així com el seu ensenyament". Evidentment, quan parla de "l'ús normal i oficial del valencià a tots els àmbits de la convivència social", cal entendre que l'ús oficial es deriva de l'oficialitat i l'ús normal de l'altre atribut que l'Estatut assigna al valencià, la condició dellengua pròpia.

En confirmació d'aquesta línia es pronuncia el preàmbul de la mateixa LUEV, que lliga el concepte de "propi", d'una banda, al fet de ser la llengua històrica del poble valencià i, a més, a la recuperació social d'aquesta: "La Generalitat Valenciana té un compromís irrenunciable en la defensa del patrimoni cultural de la Comunitat Autònoma i d'una manera especial amb la recuperació del valencià, llengua històrica i pròpia del nostre poble, del qual constitueix la més peculiar senya d'identitat."

Respecte a aquestes conseqüències de la declaració de llengua pròpia, són bastant més explícites les lleis de normalització i política lingüística de les altres dues comunitats autònomes del nostre àmbit lingüístic que estableixen el català com a llengua oficial i pròpia: Catalunya i les Illes Balears.

La Llei de política lingüística de la Generalitat de Catalunya precisa en l'apartat IV del preàmbul:

Aquesta llei formula els conceptes jurídics de llengua pròpia i de llengua oficial. Així, el concepte de llengua pròpia aplicat a la catalana obliga els poders públics i les institucions de Catalunya a protegir-la, a usar-la de manera general i a promoure'n l'ús públic a tots els nivells. El concepte de llengua oficial, aplicat al català i al castellà, garanteix als ciutadans i ciutadanes els drets subjectius, que són proclamats explícitament, a aprendre les dues llengües, a poder usar-les lliurement en totes les activitats públiques i privades, a ésser atesos en la que escullin en llurs relacions amb les administracions i, de manera gradual i progressiva, amb tots els agents socials que ofereixen serveis al públic, i a no ésser discriminats per raó de llengua.

I ja en la part dispositiva de la Llei, l'article 2, en els paràgrafs 2 i 3, fixa així el contingut jurídic del caràcter de llengua pròpia:

2. El català, com a llengua pròpia, és:

a) La llengua de totes les institucions de Catalunya, i en especial de l'Administració de la Generalitat, de l'Administració local, de les corporacions públiques, de les empreses i els serveis públics, dels mitjans de comunicació institucionals, de l'ensenyament i de la toponímia.
b) La llengua preferentment emprada per l'Administració de l'Estat a Catalunya en la forma que aquesta mateixa determini, per les altres institucions i, en general, per les empreses i les entitats que ofereixen serveis al públic.

3. El que disposa l'apartat 2 implica un compromís especial de les institucions per a promocionar-ne el coneixement i fomentar-ne l'ús entre els ciutadans i ciutadanes, amb independència del caràcter oficial del català i del castellà.

De manera semblant s'expressa la Llei de normalització lingüística de les Illes Balears, (les cursives són nostres):

La llengua catalana i la llengua castellana són totes dues llengües oficials de la Comunitat Autònoma, amb el mateix rang, si bé de naturalesa diferent: l'oficialitat de la llengua catalana es basa en un estatut de territorialitat,amb el propòsit de mantenir la primacia de cada llengua en el seu territori històric. L'oficialitat del castellà, establerta per la Constitució a tot l'Estat, es basa en un estatut personal, a fi d'emparar els drets lingüístics dels ciutadans, encara que la seva llengua no sigui la pròpia del territori.

Aquest propòsit de "mantenir la primacia" del català "en el seu territori històric", derivat del caràcter de llengua pròpia, té reflexos explícits en la part dispositiva de la Llei:

Article 6

1. El català, com a llengua pròpia de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, ho és també del Govern Autònom, del Parlament i dels Consells Insulars i, en general de l'Administració Pública, de l'Administració Local i de les corporacions i institucions públiques dependents de la Comunitat Autònoma.

Article 15

1. La retolació pública es farà en llengua catalana, acompanyada si calgués de signes gràfics que en facilitin la comprensió als no-catalanoparlants. La retolació en català i castellà s'emprarà quan així ho aconsellin les circumstàncies sociolingüístiques.
2. A tots els rètols, indicacions i escrits en general, bilingües, la primera versió ha de ser la catalana, com a llengua pròpia de les Illes Balears, i la segona, la castellana.

Per tot això, el fet que el català siga llengua pròpia i oficial ha de tenir com a conseqüència que aquesta ha de ser la llengua d'ús normal i habitual de qualsevol administració que tinga presència en territori valencià. Si alguna administració no ho compleix, caldrà que, com a ciutadans, li ho exigim, si més no, en les relacions orals i escrites amb el públic.

3 Atenció en català en l'administració

L'oficialitat del català comporta que podem exigir a qualsevol administració que ens atenga en aquesta llengua, tant si ho fem oralment com per escrit. Altrament, podem refusar amb validesa legal qualsevol tipus de comunicacions, escrits, rebuts, etc., almenys si hem notificat prèviament a l'administració en qüestió que volíem comunicar-nos-hi en català.

I de la mateixa manera que l'oficialitat implica el dret actiu individual de relacionar-se en català amb els poders públics, comporta també el dret passiu de rebre en aquesta llengua les comunicacions i les actuacions que emanen de l'administració. En definitiva: podem adreçar-nos a l'administració en català i exigir que aquesta se'ns adrece en aquesta mateixa llengua. I aquesta obligació legal afecta qualsevol administració radicada en territori on el català és oficial (vegeu més avall l'apartat "Àmbit d'oficialitat del català al País Valencià").

Quan parlem de l'obligació de les administracions d'atendre en català, aquesta obligació abraça tant l'entitat en sí com el personal que en forma part. Això és, si l'administració està formada per personal i aquesta ha d'atendre en la llengua que és oficial, la conclusió necessària és que l'administració ha de disposar de personal que atenga en aquesta llengua en tots els seus serveis.

4 No se'ns pot demanar traducció

Com a resultat de l'oficialitat, cap persona ni cap administració no ens pot exigir vàlidament la traducció, ni oral ni escrita, d'allò que nosaltres expressem en la nostra llengua. Les persones individuals en poden al·legar desconeixement però nosaltres no tenim cap obligació de fer-los-en cap traducció. Altrament, l'oficialitat perdria tot el sentit, perquè només podríem exercir-la condicionada als coneixements lingüístics o la bona voluntat del nostre interlocutor, siga aquest una persona física o una entitat.

Si en la nostra relació amb l'administració algun funcionari ens demana la traducció, podem exigir que ens atenga un altre que ens garantesca el nostre dret d'usar la llengua pròpia i oficial del nostre propi país. Si això ho fa una administració per escrit, cal recordar-li que el valencià és llengua oficial i, com a tal, d'obligat coneixement i ús per part de qualsevol administració radicada al País Valencià. És més: l'oficialitat es deriva directament de l'article 3 de la Constitució espanyola i de l'article 6 de l'Estatut d'Autonomia, el qual, a més de ser la llei de màxim rang al País Valencià, és també una llei orgànica de l'Estat.

***5 No hi ha deure constitucional d'usar el castellà***

De vegades, fins i tot algú ha invocat la Constitució espanyola amb l'argument -radicalment fals- que aquesta imposa el deure d'usar el castellà. Per a comprovar la falsedat d'aquesta afirmació, només cal considerar que, si això fos així, no tindria cap sentit parlar de l'oficialitat de les altres llengües: els ciutadans del Regne d'Espanya no tindrien cap altra opció que usar el castellà en i davant les instàncies públiques.

Allò que la Constitució imposa és el deure de conèixer -no pas d'usar- el castellà: "El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la", diu l'article 3.1 de la Constitució espanyola. És a dir, que els ciutadans no poden al·legar vàlidament que el desconeixen però de cap manera implica que l'hagen d'usar, encara que, en clara extralimitació, ens ho puga demanar algun funcionari o fins i tot alguna administració, com de vegades passa.

6 Àmbit d'oficialitat del català al País Valencià

Hi ha una certa tendència a creure que l'oficialitat del català només és aplicable a les administracions locals -ajuntaments i diputacions- i a la de la Generalitat però no pas a les altres, en la mesura que hom les identifica amb "l'Estat" i aquest té com a llengua oficial el castellà.

La realitat és que l'oficialitat de la llengua pròpia definida per l'Estatut d'Autonomia obliga totes les administracions radicades al País Valencià, és a dir, totes les que tenen seu o dependències en territori valencià, independentment que els òrgans centrals estiguen situats a Madrid o en algun altre lloc de l'Estat fora dels territoris on el català és oficial.

Evidentment, i de manera anàloga al que hem dit per al País Valencià, podrem usar el català si ens adrecem a qualsevol altra administració radicada a Catalunya o a les Illes Balears, i també al Principat d'Andorra i al municipi de l'Alguer de l'illa de Sardenya. Pel que fa a la Franja de Ponent, on no ha estat declarat llengua oficial sinó només "llengua minoritària d'Aragó", podrem utilitzar el català amb l'administració local, almenys en aquells municipis i mancomunitats que han declarat el català llengua oficial, pròpia o d'ús.

7 Les comunicacions han de ser íntegrament en català

És encara un fet bastant habitual, malgrat la declaració de llengua pròpia, que les administracions radicades al País Valencià actuen normalment en espanyol. Ara bé, darrerament les diverses administracions empren alguns models impresos bilingües (espanyol i català), en què la part específica (dades concretes) que s'ha d'emplenar per a cada cas individual es troba només redactada en espanyol. Un exemple: en els formularis d'imposts municipals, la casella bilingüe "Organisme/Organismo" és emplenada com a "Ayuntamiento de la Pobla" o la casella "Concepte tribuari/Concepto tributario" completada sols amb "Impuesto sobre vehículos de tracción mecánica". En aquest cas, podem exigir que la totalitat del document estiga en català i, si no, podrem rebutjar-lo i fer saber que no l'atendrem fins que no es redacte completament en la nostra llengua.

8 Valencià i català, dues denominacions equivalents i plenament legals

El nom que la llengua pròpia rep en l'Estatut d'Autonomia és valencià, sense cap referència explícita a la resta de la comunitat lingüística ni al fet que en tots els altres territoris el nom oficial és català, que és així mateix la denominació general en l'àmbit internacional i acadèmic.

Tant valencià com català han estat dues denominacions usades pels valencians al llarg de la història (si més no, des del segle XIV a l'actualitat) i totes dues són legítimes i vàlides perquè els valencians anomenem la nostra llengua. Ara bé, no és cap secret que el fet que l'Estatut d'Autonomia només parle de valencià i no faça cap menció a la unitat de la llengua catalana ha estat tergiversat per imposar que el valencià és un idioma circumscrit al territori administratiu del País Valencià i diferent de tots els altres i, sobretot, obsessivament separat del "català". La finalitat d'aquesta manipulació ha estat aïllar el valencià de la resta de la comunitat lingüística i impedir l'extensió i la normalitat del seu ús, fent-lo motiu de conflicte permanent.

El reconeixement d'aquesta doble denominació equivalent de la llengua ha estat motiu d'una aferrissada batalla judicial que ha durat anys i que s'ha saldat, si més no en els tribunals, amb una victòria dels partidaris de la unitat de la llengua catalana. En els darrers anys, les universitats públiques valencianes (la d'Alacant, la Jaume I de Castelló i la València), juntament amb associacions i sindicats compromesos amb la llengua (Acció Cultural del País Valencià i el Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament-Intersindical Valenciana) han aconseguit que els tribunals de justícia del més alt nivell (Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem i Tribunal Superior de Justícia valencià) reconeguen en 15 sentències diferents l'equivalència i la possibilitat legítima d'emprar la denominació llengua catalana per a la llengua pròpia dels valencians. La Generalitat Valenciana governada pel PP ha perdut sistemàticament els 35 litigis amb què, fins a la data d’aquest escrit (gener de 2011), ha pretès segregar legalment el valencià de la resta del català. L'altre, el va perdre una associació d'extrema dreta que actuava contra la Universitat de València.

Des de la Sentència 75/1997 del Tribunal Constitucional, de 21 d'abril, no té cap fonament jurídic la pretensió, tan repetida, segons la qual només es podria denominar vàlidament valencià i que seria contrari a l'Estatut -i fins i tot a la Constitució- emprar qualsevol altra denominació per a la llengua pròpia dels valencians. Aquest alt tribunal ha dictaminat que:

a) Com a equivalent del nom estatutari de valencià la denominació llengua catalana té una fonamentació científica i acadèmica confirmada per la legislació de l'Estat, perquè és "una de les denominacions amb un suport científic, acollida en una norma reglamentària dictada per l'administració general de l'Estat amb la corresponent habilitació de llei".

b) La denominació català aplicada a la llengua pròpia dels valencians és plenament conforme amb l'Estatut d'Autonomia, amb la Constitució i amb el marc legal en general: "La valenciana, llengua pròpia de la Comunitat Valenciana i, per això, de la seua Universitat, podrà ser també anomenada 'llengua catalana' en l'àmbit universitari, sense que això contradiga l'Estatut d'Autonomia ni la Llei de les Corts esmentada [Llei d'ús i ensenyament del valencià"]". El fet que "es denomine indistintament valencià o català [...] no contradiu valors, béns o interessos constitucionalment tutelats i no vulnera cap precepte legal".

Cal deixar ben clar que la possibilitat d'usar com a sinònims valència i català referits a la llengua no es restringeix, com ha pretès algú, "a l'àmbit universitari" de què parla aquesta sentència, que ho fa perquè aquest era el camp concret on es dirimia el litigi. Des del 2004, els fonaments jurídics del Tribunal Constitucional han estat recollits per les múltiples sentències amb què el Tribunal Superior de Justícia valencià ha obligat la Generalitat Valenciana a reconèixer el títol de Filologia Catalana per a acreditar el coneixement de valencià. Així, per exemple, en la primera d'aquestes sentències (la núm. 330/2004, promoguda per Acció Cultural del País Valencià), el Tribunal Superior afirmava

cal concloure que no hi ha cap raó que permeta sostenir que la titulació de Llicenciatura en Filologia Catalana no constituesca titulació suficient [...] per a eximir de la realització de la prova de coneixements de la llengua valenciana, per tal com aquella Llicenciatura avala sobradament el coneixement de la llengua d'aquesta Comunitat.

És a dir, que l'equiparació dels noms valencià i català referits a la llengua del País Valencià no se circumscriu a l'àmbit universitari i és plenament aplicable a l'administració de la Generalitat Valenciana i, per extensió, a totes les altres.

I a la mateixa conclusió ha arribat també el Tribunal Suprem espanyol en la Sentència de 15 de març de 2006, mitjançant la qual es restitueix l'homologació del certificats administratius de català (amb els noms de català i valencià) entre les tres administracions de Catalunya, el País Valencià i les Illes i també la de l'Estat respecte del títol de Filologia Catalana.

9 El nom del país: País Valencià

En tant que comunitat autònoma, el nom oficial del País Valencià és Comunitat Valenciana, tal com estableix l'Estatut d'Autonomia (article 1). Com bé es veu, es tracta d'un terme purament administratiu (comunitat) i no històric, molt recent (1982, del moment final de les negociacions per a l'aprovació de l'estatut) i creat artificialment pels polítics per salvar les discrepàncies entre els noms tradicionals de País Valencià i Regne de València.

Com a nom estrictament administratiu, no cal que l'usem necessàriament en els nostres escrits si hem d'anomenar el País Valencià. De manera semblant al que ocorre amb el nom de la llengua, que siga recollit per l'Estatut d'Autonomia no vol dir que siga una denominació obligada i l'única legalment possible, com també esgrimeixen alguns. Una analogia resultarà ben explicativa: el nom oficial de l'Estat espanyol és Regne d'Espanya (vegeu, per exemple, els passaports) i seria com pretendre que aquesta fos l'única denominació que es pogués utilitzar legalment. Més encara quan els noms "no oficials" retenen el genticili o el topònim corresponent: "Valencià" en el cas de País Valencià i "Espanya", sense expressió del fet que pren la forma d'organització política de regne.

D'altra banda, el nom de País Valencià apareix en una gran quantitat de partits, sindicats i associacions que representen una part importantíssima de la societat valenciana (Partit Socialista del País Valencià, Esquerra Unida del País Valencià, Esquerra Republicana del País Valencià, Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament del País Valencià, UGT del País Valencià, Comissions Obreres del País Valencià, CGT del País Valencià, Acció Cultural del País Valencià, Associació d'Editors del País Valencià, Gremi d'Editors del País Valencià, etc.).

Però hi ha un argument definitiu en favor de la plena "legalitat" que alguns neguen amb escarafalls: figura en el preàmbul mateix de l'Estatut d'Autonomia i, a més, segons aquest, expressa la "concepció moderna" del nostre país:

Aprovada la Constitució espanyola, és, en el seu marc, on la tradició valenciana provinent de l'històric Regne de València es troba amb la concepció moderna del País Valencià i dóna origen a l'autonomia valenciana [...].

Per tant, és legalment possible emprar el nom País Valencià en qualsevol situació i davant qualsevol persona, entitat, administració, associació, etc. I, ja que és possible i, a més, com reconeix l'Estatut, expressa la "concepció moderna", no ens hem d'estar d'utilitzar-lo.

Disponible a:

http://www.acpv.cat/guiadretslinguistics/drets-linguistics-basics.php

2. PRESÈNCIA I ÚS DE LA LLENGUA PER ÀMBITS

2.1 ENSENYAMENT

La Generalitat Valenciana té plena competència a tots els nivells del sistema educatiu. La política oficial es caracteritza pel suport a la introducció del català com a llengua vehicular a les escoles, i per l'aplicació de mètodes d'immersió lingüística per als alumnes castellanoparlants. Així, la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià estableix que el català i el castellà són matèria d'estudi obligatori a tots els nivells educatius no- universitaris (excepte a les comarques castellanoparlants, on la introducció del català es farà progressivament), i que els poders públics vetllaran perquè tots els alumnes rebin el primer ensenyament en la seva llengua habitual, i que els plans d'estudi per a la formació dels professors s'adaptaran a aquests objectius.

L'ensenyament del català en tant que matèria és ja una realitat. Des de 1983 (i sobretot des finals dels anys vuitanta), el català s'utilitza cada vegada més com a llengua vehicular de l'ensenyament. Són sovint els col·lectius implicats (professors, pares, alumnes) els qui prenen la iniciativa atès que la política oficial els deixa capacitat de decisió. Una proposta de la Generalitat Valenciana de 1991 invita els centres d'ensenyament a establir el seu propi projecte de normalització lingüística.

A preescolar, primària i primer cicle de secundària, el català és la llengua principal de l'ensenyament en alguns centres, i és matèria obligatòria a totes les escoles (excepte a les comarques castellanoparlants). D'altra banda, l'ús del català com a llengua vehicular a preescolar i primària ha augmentat considerablement al llarg dels darrers anys com a conseqüència de la creació de les línies en valencià. Si al curs 1983-84, només 10 centres escolars ensenyaven totalment o parcialment en català (aproximadament 1.500 alumnes), nou anys més tard aquesta xifra arribava a 392 (gairebé 40.000 alumnes). Pràcticament tots aquests centres són escoles publiques. Amb tot, un decret de 1991 de la Generalitat Valenciana que obligava tots els centres a donar un mínim d'assignatures en català i en castellà a partir dels 8-9 anys, va ser molt criticat per alguns sectors oposats a l'extensió de l'ús del català (sobretot a la ciutat de València), la qual cosa va provocar la derogació d'aquest decret al 1994. Pel que fa als programes d'immersió per als alumnes castellanoparlants, cal assenyalar que tot i els progressos realitzats (7.740 alumnes seguien aquests programes al curs 1992- 93), aquests han estat molt més lents a les zones urbanes on la influència del castellà és preponderant. Així, només 4% dels alumnes de preescolar de les ciutats d'Alacant i València segueixen aquests programes; 9% a Elx, i 14% a Castelló de la Plana.

Al segon cicle de secundària, l'augment de la presència del català ha estat considerable. El català és una matèria obligatòria en tots els establiments, quan fa a penes quinze anys només s'ensenyava de manera esporàdica. Així, si el curs 1983-84, 1.280 alumnes rebien l'ensenyament totalment o parcialment en català, deu anys més tard aquesta xifra havia passat a 79.508 alumnes (o sigui 32% del total d'alumnes de secundària), principalment a les escoles publiques.

En canvi, a l'ensenyament superior la presència del català sembla ser clarament inferior a 10% a les quatre universitats de la regió, tot i els progressos aconseguits i que la demanda sigui superior a l'oferta. De totes maneres, l'ús del català és molt més extès com a llengua de relació social en els medis universitaris. Pel que fa al material pedagògic existeixen nombrosos manuals i llibres de text en català per a les assignatures d'història, de geografia i de llengua catalana, així com un nombre considerable de diccionaris, vocabularis professionals i tècnics, videos. etc. Pel que fa a les obres especialitzades de nivell universitari, la majoria són editades a Catalunya.

Quant a la formació d'adults, existeix un programa sistemàtic de formació lingüística que dóna la possibilitat d'escollir entre diversos nivells mitjançant una àmplia oferta de materials pedagògics i revistes especialitzades, la qual cosa ha comportat uns grans progressos en l'augment de les competències lingüístiques de la població adulta.

Paral·lelament, la Junta Avaluadora de coneixements de valencià organitza els exàmens oficials de valencià per als adults que segueixen els cursos de català organitzats per la Generalitat Valenciana i les associacions culturals privades. Els exàmens de la Junta són equivalents als exàmens de la Junta Permanent de Català de la Generalitat de Catalunya, i fins fa poc un acord signat entre els governs de Catalunya, de la Comunitat Valenciana i de les Illes Balears reconeixia l'equivalència dels exàmens respectius. Ara bé, des de 1995, el govern valencià ja no reconeix en el seu territori l'equivalència dels certificats de la Junta Permanent de Català.

Pel que fa a la formació dels professors, les escoles universitàries de formació del professorat utilitzen el català com a llengua vehicular, i el seus ús social hi és molt més generalitzat que a la resta del món universitari. La Generalitat Valenciana organitza cada any cursos de reciclatge a tres nivells per als seus funcionaris (sobretot els professors). També organitza cursos d'estiu per als professors de primària i secundària. Quant al sistema d'inspecció, la Unitat Territorial d'Inspecció Educativa del Departament d'Educació i Ciència exerceix les competències que van ser transferides en aquest àmbit del govern central al de la Generalitat Valenciana.

Finalment, hi ha nombrosos moviments i associacions que reivindiquen una major presència del català a l'ensenyament (per exemple, la Coordinadora de les Associacions "Escola Valenciana") mitjançant manifestacions i concentracions, i també festes culturals com ara la Festa per la Llengua. Cal esmentar, però, que també existeixen moviments de signe contrari que reclamen un major nombre d'exempcions a les classes de català o que s'oposen obertament a les línies en valencià, com per exemple la Coordinadora pro libertad de enseñanza en castellano.

2.2 AUTORITATS JUDICIALS

Tot i que el català sigui oficial, el seu ús és pràcticament nul en aquest àmbit malgrat les iniciatives dutes a terme per la Direcció General de Política Lingüística. Algunes vegades hi ha intèrprets disponibles als jutjats tot i que no s'ha pres cap mena de mesura per tal de garantir la competència lingüística en valencià del personal adscrit als tribunals i jutjats. Els textos redactats en català són plenament vàlids segons la llei de 1983. Les lleis del parlament valencià es publiquen en doble versió, catalana i castellana.

2.3. AUTORITATS I SERVEIS PÚBLICS

L'administració de l'Estat fa molt poc per promoure l'ús del català en les seves dependències i deixa la iniciativa a l'administració autonòmica. El mateix govern de la Generalitat Valenciana utilitza poc el català, la qual cosa ha provocat nombroses denúncies per part d'alguns partits polítics i de les associacions de promoció del valencià. Per exemple, al llarg dels nou primers mesos de 1993, només es van fer 11 accions oficials en català sobre un total de 7.064. No obstant això, la Generalitat Valenciana va crear al 1989 la Direcció General de Política Lingüística, organisme que ha posat en marxa un pla estratègic per a la promoció del català.

Pel que fa a l'administració local, la situació presenta enormes diferències segons els casos. Tot i que molt pocs municipis funcionin exclusivament en català, alguns han implementat programes de planificació lingüística, principalement a les petites ciutats. També els ajuntaments d'algunes ciutats importants (Gandia, Vila-real, Xàtiva, Alcoi, Borriana, Benicarló, etc.), utilitzen el català en nombrosos àmbits. En darrer terme, l'ús del català a nivell local s'extén des de la catalanització gairebé total a l'absència gairebé total. Convé destacar, també, que alguns serveis de l'ajuntament de València han intentat imposar l'ús de noves normes ortogràfiques secessionistes que han provocat l'oposició de nombrosos sectors socials.

Quant als usos lingüístics dels diferents serveis públics, la situació és la següent: en general, les indicacions i els rètols dels hospitals públics són en català; els rebuts, les factures i l'anuari de telèfons són en català i en castellà; les factures de l'electricitat, les indicacions i els rètols a les oficines de correus i a les comisaries de la policia nacional són només en castellà. Excepte alguns serveis com ara les oficines del govern civil, la policia, etc., l'ús del català és normalement ben acceptat, tot i que calgui matisar aquesta afirmació en el cas de les ciutats com València, Alacant i Elx, on el nivell de castellanització és molt elevat.

Pel que fa a la toponímia i els rètols públics oficials, la majoria dels municipis utilitzen les formes tradicionals i correctes dels noms de lloc en català, tot i que el govern autonòmic deixi llibertat d'elecció pel que fa a la llengua utilitzada.

2.4 MITJANS DE COMUNICACIÓ I TECNOLOGIES DE LA INFORMACIÓ

L'article 25.1 de la Llei de 1983 estableix que "El Consell de la Generalitat (...) vetllarà per tal que el valencià tingui una presència suficient a les emissores de ràdio i de televisió i als altres mitjans de comunicació gestionats per la Generalitat (...)". L'article 2.1. de la llei de la creació de Radiotelevisió Valenciana (RTVV) estableix que l'activitat dels mitjans de comunicació social de la Generalitat s'insparà en el principi (entre d'altres) de la "promoció i protecció lingüística de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana".

Pel que fa a la premsa periòdica, les tres principals publicacions en català són: et setmanari El Temps; la revista mensual Saó, d'informació regional; i el bulletí trimestral d'Acció Cultural del País Valencià "Butlletí ACPV". Una altra revista trimestral, All-i-oli, publicada pel sindicat de professors, presenta el 60% del seu contingut en català. També existeixen altres publicacions d'abast local (literàries, científiques, etc.) que publiquen una part considerable dels seus textos en català.

En l'àmbit de la ràdio, Canal 9 Ràdio, l'emissora de la Generalitat Valenciana fundada al 1988, emet totalment en català. Ràdio 4, l'emissora de FM que depenia de Ràdio Nacional de España i que emetia en català va deixar de fer-ho ja fa uns anys. Existeixen emissores municipals i locals que emeten en català, tot i que sembla que la situació general hagi empitjorat darrerament pel que fa a l'ús del català en aquest àmbit.

En el món de la televisió, Canal 9 TVV és una televisió pública creada per la Generalitat al 1989. Aproximadament el 60% dels programes són en català, sobretot els programes informatius, els programes infantils i juvenils, i els documentals. Segons dades recents, Canal 9 frega el 20% de l'audiència de la regió (aproximadament 725.000 telespectadors). Però atesa la gran competència existent en el sector, Canal 9 va decidir ja fa un parell d'anys emetre en castellà els grans cicles de cinema, la qual cosa ha tingut efectes molt negatius en el desenvolupament de la incipient indústria de doblatge en valencià. També és possible rebre els programes de TV3 gràcies a la instal·lació de repetidors finançats per subscripció pública, tot i que la seva audiència hagi baixat des de l'entrada en funcionament de la televisió valenciana.

En el sector informàtic, existeixen dos programes de tractament de textos en català: el programa ILLA, editat per la Generalitat Valenciana, i DITEXTO, editat per una empresa privada. D'altra banda, el govern autonòmic atorga subvencions per estimular la producció de programaris en català i ha editat un mini vocabulari d'informàtica.

2.5. PRODUCCIÓ I INDÚSTRIES CULTURALS

Hi ha una nova generació de joves autors, molt dinàmics, que publiquen regularment novel·les i poesies de bona qualitat. Algunes editorials són molt actives, com per exemple Tres i Quatre i Bromera. L'edició de llibres ha augmentat constantment des de mitjans anys setanta. Es tracta principalment de llibres escolars i literatura infantil, obres de poesia, narracions curtes i enciclopèdies. La Generalitat ha posat en marxa una política de suport i promoció a l'edició en català consistint en l'adquisició de 250 exemplars de tots els llibres publicats en català a la regió.

Cal destacar la celebració anual dels Premis d'Octubre, organitzada per Acció Cultural del País Valencià, en el transcurs de la qual es concedeixen premis literaris i de comunicació com a coronament d'una setmana d'actes acadèmics i culturals. Al 1994, la cerimònia va ser retransmesa en directe conjuntament, i per primera vegada, per TV3, i Canal 9.

En el camp musical, existeixen diversos grups de música tradicional, com ara Trullars i La Xàfiga. També hi ha nombrosos grups i cantants de música moderna: Carraixet, 4000 Som Prou, Kartutx, Remigi Palmero, Boro Boix, Eduard Joanes, Partaka, Bustamante, etc.

Pel que fa al teatre, nombroses companyies actuen pràcticament sempre en català: Xarxa Teatre, L'Horta Teatre, Ananda Dansa, Falaguera, Bambalina Titelles, PTV Clowns, L'Om Teatre, Pluja Teatre, Visitants, Teatre Dependent, Pimpinelles). També hi ha altres companyies que utilitzen parcialment el català:Trapezi, Pavana Espectacles, Teatre de l'Aigua, La Burbuja, Teatre de l'Ull, i el Centre Dramàtic de la Generalitat Valenciana.

El Departament de Cultura i les diputacions provincials donen suport a les activitats d'aquestes companyies mitjançant subvencions per a gires, d'ajuts a la producció d'espectacles, etc.

En la indústria cinematogràfica, molt poques pel·lícules han estat rodades a la regió o presentades en català a les sales de cinema. Ja hem fet esment anteiorment a les dificultats que ha d'afrontar la naixent indústria de doblatge valenciana com a conseqüència de la política del Canal 9 que afavoreix l'emissió de pel·lícules en castellà.

S'ha produït un augment constant de festivals i activitats culturals al llarg dels darrers deu anys. Així, destaquen manifestacions com el Festival de Teatre de Carrer (Vila-real), la Mostra de Teatre d'Alcoi, Dansa a València, el Festival de Teatre Amateur (Altea), el Festival íntim de Sueca, el Festival de Teatre i Música Medieval (Elx), la Mostra de Titelles Vall d'Albaida, etc. De més a més, moltes festes populars es desenvolupen en català: festes majors, Moros i cristians, Falles, representacions teatrals per la Sant Vicent, Misteri d'Elx, etc.

2.6. EL SECTOR SOCIOECONÒMIC

El coneixement del català no és pràcticament mai una condició exigida per accedir a un lloc de treball, excepte els d'atenció al públic. En el món de la publicitat, només una petita part dels anuncis són redactats en català.

Al llarg dels darrers anys, els progressos en aquest sector han tingut lloc principalment en les actituds dels parlants. Algunes enquestes fetes pel Departament de Cultura mostren que un percentatge considerable de la població considera que l'ús del català serà cada vegada més important en el mercat de treball. En el petit comerç, l'ús oral del català és bastant extès, cosa que no passa als grans centres comercials, on és pràcticament nul.

2.7 ÚS FAMILIAL I SOCIAL DE LA LLENGUA

Fora de les grans ciutats, la majoria dels pares parlen català amb els seus fills. Després d'un llarg període en el qual les famílies havien deixat de transmetre el català als seus descendents (sobretot a les grans ciutats), sembla que aquest procés s'hagi estancat i fins i tot hagi canviat de direcció, tot i que a les ciutats el castellà continua essent la llengua habitual d'una gran part de la joventut.

D'altra banda, i cada vegada més, el coneixement del català és percebut com a útil per al futur. Totes les enquestes coincideixen en assenyalar que, segons l'opinió de bona part de la població, les perspectives del català són favorables, atès que existeix un interès creixent per a la llengua, sobretot entre el jovent, no només en tant que instrument de comunicació sinó també com a punt de refrència cultural i identitari.

2.8. INTERCANVIS TRANSFRONTERERS

Malgrat alguns intercanvis comercials amb la Catalunya Nord, sembla que el govern valencià no hagi aplicat cap tipus de mesura a fi i efecte de promoure els intercanvis culturals i lingüístics entre les diferents comunitats de llengua catalana.